Segons Michel de Montaigne “la paraula és meitat de qui la pronuncia, meitat de qui l’escolta”, la qual cosa vol dir que, en bona mesura, un cop exterioritzem una idea o pensament a través de la veu, ja no ens pertany del tot, i passa a ser part, també, del destinatari del nostre missatge.

La importància de les paraules no només rau en allò què diem, sinó també en allò que callem. I molt sovint passa que ens penedim d’haver dit certes coses que hagués estat millor callar. D’aquí la importància de mesurar el que expressem, com ho fem, en quin context i qui és el destinatari de les nostres paraules.

Des del “no trenquis el silenci si no és per a millorar-lo” de Beethoven, fins al “m’he penedit molts cops d’haver parlat, però mai d’haver callat” de Xenòcrates, hi ha moltes frases que ens recorden que parlar pot tenir els seus riscos i que de vegades és millor no dir res i guardar silenci.

En cert aspecte es tracta d’una qüestió de mesura, de saber quan hem de parlar o expressar la nostra opinió i quan és millor no fer-ho. Quan toca parlar i quan només escoltar. Perquè se suposa que quan algú parla, hi ha algú que escolta, encara que molt sovint també passa que només sentim allò que l’altre diu, però no estem escoltant de veritat, de forma atenta i activa, sinó només sentint i prou.

En un altre ordre de coses, també es pot donar el cas que les nostres paraules siguin reproduïdes per un tercer, per algú que ens ha escoltat i transmet el nostre missatge o per part dels mitjans de comunicació, que es fan ressò del que hem expressat. En aquest cas el risc pot ser el de la tergiversació d’allò que veritablement hem dit, amb el consegüent perjudici cap a la nostra imatge o reputació, fins i tot, si la tergiversació es manté i no és corregida.

Les paraules, doncs, sembla que poden agafar vida pròpia, més enllà del nostre objectiu original a l’hora de deixar-les anar. Una vida que pot ser més llarga o més curta, depenent de l’èxit que assoleixin en la societat i en la història.

Els clàssics encara perduren en els nostres dies, després de molts segles, i en canvi hi ha idees, llibres, pensaments, o manifests que ningú ja no recorda a les poques hores o dies d’haver vist la llum.

Els missatges poden venir de ben a prop, dins de la nostra cultura i llengua materna, o en canvi provenir d’idiomes que no entenem i entorns culturals ben llunyans al nostre. Aquí també hi ha el risc de la tergiversació, perquè els mots han de ser traduïts d’una llengua a una altra, és a dir, convertits o mudats, segons la definició de la RAE, o “passats d’un lloc a un altre”, segons el seu significat en llatí.

Traduttore, traditore resumeix, en certa manera – encara que de forma potser pejorativa i injusta – el risc que hi és present a l’hora de fer passar unes paraules, conceptes o idees des del seu idioma original fins a un altre, per tal que arribi a un públic més gran o a aquell destinatari concret que necessita entendre alguna cosa que s’ha escrit en un idioma que no domina.

Les paraules, aquelles unitats lingüístiques – RAE de nou – que permeten que expressem allò que volem dir, son alhora un dels tresors més valuosos que tenim però que poden ser també la nostra ruïna. Aprendre a dominar-les, dosificar-les, potenciar-les o amagar-les, és un art que requereix de temps i  de paciència, de prudència i d’experiència. Un art que podem aprendre sempre que vulguem ser amos del que diem i no esclaus del que hem dit.

Les paraules ens pertanyen, les nostres i també les que sentim o escoltem. I més enllà de la nostra decisió de dir-les o guardar-les, d’escoltar-les o no oir-les, hi ha la llibertat de què puguin ser expressades i de què puguin ser sentides.

Les paraules són eines què tenim a les nostres mans i tant de bo les utilitzem tots de forma positiva i constructiva, i en la seva justa mesura.  

Per un 2022 amb bones paraules, entenedores i carregades d’optimisme.

Salut!

La traducció jurídica, com hem dit al post anterior, és la traducció de textos legals d’un idioma a un altre. El motiu pel qual és necessària la traducció pot ser de diversa índole. Vegem-ho.

Moltes vegades una persona ha de signar un determinat document en un altre idioma – la compra-venda d’un immoble a l’estranger, per exemple – i abans de fer-ho necessita, òbviament, llegir i entendre el que està a punt de signar, amb la qual cosa necessitarà tenir el text original traduït a la seva pròpia llengua, per tal de saber què és exactament el que signarà.

A més, en aquests casos, segurament tindrà també l’assessorament d’un advocat, que li aconsellarà sobre l’operació i li podrà donar les dades més rellevants. Tot i que, naturalment, és aconsellable que sigui la pròpia persona qui pugui llegir el document legal en qüestió, i si no coneix l’idioma en el que està redactat, o no té un nivell adequat per a una bona comprensió, pot encarregar la traducció jurídica del mateix. En molts casos, també, pot ser la pròpia persona que tradueix el text, si també és advocat, qui li informi  sobre les conseqüències jurídiques del contingut legal del document a ser traduït. Aquesta pot ser una possibilitat molt interessant i pràctica per al client.

Les administracions públiques també necessiten en moltes ocasions la traducció de documents de caire jurídic. Així, per exemple, en els territoris amb dues – o més – llengües oficials, les lleis que es publiquen al diari oficial corresponent, s’hauran de publicar en molts casos en totes les llengües oficials. Seria el cas de Catalunya, per exemple, on el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (“DOGC”) es publica en català i castellà.

O si aquesta administració pública signa un conveni de col·laboració o memoràndum d’entesa (el que es anglès seria un memorandum of understanding) amb una administració pública estrangera, normalment el text es signarà en dos idiomes, o si es signa en anglès, sempre s’haurà de traduir a la llengua pròpia de cadascú dels territoris. Les administracions públiques, doncs, també fan servir la traducció jurídica en la seva activitat diària.

Aquests són només dos exemples de casos en què es necessita el servei d’un traductor jurídic, però com veurem en propers posts, la casuística és molt gran, i els clients, molts diversos.

Fins el proper post, i, com sempre, gràcies per llegir-nos!

La traducció jurídica i la traducció jurada són conceptes diferents, si bé no estant gaire allunyats l’un de l’altre, i com que les paraules “jurídica” i “jurada” són semblants en català o castellà (cosa que no passa en el cas de l’anglès), de vegades es genera certa confusió sobre què signifiquen, i es solen confondre. Vegem de què es tracta.

Com ja vam dir al post 1, la traducció jurídica és la traducció d’un document de caire legal, d’un idioma a un altre. I la seva necessitat, com vam veure al post 2, és diversa. Poden haver-hi diverses causes que portin a una persona, institució, administració pública, despatx d’advocats, etc., a demanar la traducció d’un document jurídic.

La traducció jurada, per la seva banda, és tota traducció (sigui jurídica o d’una altra especialització) que ha estat “jurada” per un traductor degudament habilitat per instàncies oficials. Aquest traductor jurat, en realitzar la traducció, li dona una certa oficialitat, ja que està revestit de les facultats que li atorga l’òrgan o institució habilitant (en el cas d’Espanya, el Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europa i Cooperació). La traducció, des del punt de vista tècnic, no presenta cap especificitat que si hagués estat realitzada per un traductor que no sigui traductor jurat, però, en canvi, té aquest “segell” que li atorga el fet d’haver estat jurada.

I per què és necessari, doncs, en determinats casos, que la traducció sigui jurada? Doncs normalment per presentar-la davant instàncies oficials, que de vegades poden demanar que la traducció hagi estat jurada per un traductor jurat.

Així, per exemple, per inscriure determinats documents a registres públics o per tal que un document estranger, redactat en un altre idioma, tingui plens efectes en un altre país, serà necessari traduir aquest document i que la traducció sigui jurada. Un acta de matrimoni, l’escriptura de constitució d’una societat, o una sentència estrangera, serien tres exemples de documents que poden necessitar d’una traducció jurada.

En molts altres casos, però, serà suficient amb una traducció jurídica, sense necessitat de que sigui jurada.

Esperem haver aportat el nostre granet de sorra per fer més entenedors aquests dos conceptes. I les seves diferències. Si teniu algun dubte, ens podeu contactar a través del nostre correu electrònic, i estarem encantats de respondre-us.

Com sempre, moltes gràcies per llegir-nos, i fins el proper post!