De qui és la paraula?

Segons Michel de Montaigne “la paraula és meitat de qui la pronuncia, meitat de qui l’escolta”, la qual cosa vol dir que, en bona mesura, un cop exterioritzem una idea o pensament a través de la veu, ja no ens pertany del tot, i passa a ser part, també, del destinatari del nostre missatge.

La importància de les paraules no només rau en allò què diem, sinó també en allò que callem. I molt sovint passa que ens penedim d’haver dit certes coses que hagués estat millor callar. D’aquí la importància de mesurar el que expressem, com ho fem, en quin context i qui és el destinatari de les nostres paraules.

Des del “no trenquis el silenci si no és per a millorar-lo” de Beethoven, fins al “m’he penedit molts cops d’haver parlat, però mai d’haver callat” de Xenòcrates, hi ha moltes frases que ens recorden que parlar pot tenir els seus riscos i que de vegades és millor no dir res i guardar silenci.

En cert aspecte es tracta d’una qüestió de mesura, de saber quan hem de parlar o expressar la nostra opinió i quan és millor no fer-ho. Quan toca parlar i quan només escoltar. Perquè se suposa que quan algú parla, hi ha algú que escolta, encara que molt sovint també passa que només sentim allò que l’altre diu, però no estem escoltant de veritat, de forma atenta i activa, sinó només sentint i prou.

En un altre ordre de coses, també es pot donar el cas que les nostres paraules siguin reproduïdes per un tercer, per algú que ens ha escoltat i transmet el nostre missatge o per part dels mitjans de comunicació, que es fan ressò del que hem expressat. En aquest cas el risc pot ser el de la tergiversació d’allò que veritablement hem dit, amb el consegüent perjudici cap a la nostra imatge o reputació, fins i tot, si la tergiversació es manté i no és corregida.

Les paraules, doncs, sembla que poden agafar vida pròpia, més enllà del nostre objectiu original a l’hora de deixar-les anar. Una vida que pot ser més llarga o més curta, depenent de l’èxit que assoleixin en la societat i en la història.

Els clàssics encara perduren en els nostres dies, després de molts segles, i en canvi hi ha idees, llibres, pensaments, o manifests que ningú ja no recorda a les poques hores o dies d’haver vist la llum.

Els missatges poden venir de ben a prop, dins de la nostra cultura i llengua materna, o en canvi provenir d’idiomes que no entenem i entorns culturals ben llunyans al nostre. Aquí també hi ha el risc de la tergiversació, perquè els mots han de ser traduïts d’una llengua a una altra, és a dir, convertits o mudats, segons la definició de la RAE, o “passats d’un lloc a un altre”, segons el seu significat en llatí.

Traduttore, traditore resumeix, en certa manera – encara que de forma potser pejorativa i injusta – el risc que hi és present a l’hora de fer passar unes paraules, conceptes o idees des del seu idioma original fins a un altre, per tal que arribi a un públic més gran o a aquell destinatari concret que necessita entendre alguna cosa que s’ha escrit en un idioma que no domina.

Les paraules, aquelles unitats lingüístiques – RAE de nou – que permeten que expressem allò que volem dir, son alhora un dels tresors més valuosos que tenim però que poden ser també la nostra ruïna. Aprendre a dominar-les, dosificar-les, potenciar-les o amagar-les, és un art que requereix de temps i  de paciència, de prudència i d’experiència. Un art que podem aprendre sempre que vulguem ser amos del que diem i no esclaus del que hem dit.

Les paraules ens pertanyen, les nostres i també les que sentim o escoltem. I més enllà de la nostra decisió de dir-les o guardar-les, d’escoltar-les o no oir-les, hi ha la llibertat de què puguin ser expressades i de què puguin ser sentides.

Les paraules són eines què tenim a les nostres mans i tant de bo les utilitzem tots de forma positiva i constructiva, i en la seva justa mesura.  

Per un 2022 amb bones paraules, entenedores i carregades d’optimisme.

Salut!